Sentiments d'inexpressió, necessite oblidar-me, somriure, tirar endavant, llevar-li pes a les coses... Qui anava a dir-me a mi que se'm faria tan, tan difícil, canviar en xicoteta mesura un aspecte de la meua personalitat. Tinc la maleïda tendència a prendre'm qualsevol comentari, acció, o problema, com la fi del món. Duc tota la setmana ill·lusionada pel dia de demà. Per a consagrar un dels últims dies de festa, hem decidit menjar a un japonés, aquell al que sempre anaves en les teues èpoques esplendoroses. Mentre menjava una ensalada amb una mica de peix, ha entrat el meu pare, i he recordat el vertader problema, els diners. Jo, anem a ser sincers, tenia la quantitat exacta per menjar, però bé... per arribar a València d'alguna forma ho havia de fer... i per això amb indecisió he demanat una mica de diners... No recorde ben bé quin ha sigut el comentari, que en principi inofensiu, després m'ha creat un embolic dintre el meu cap, impossible de desfer... Però a mesura que vaig escrivint me n'adone que mai m'havia passat açò, que encara que després de menjar demà, quedaré més pelada que el meu goset, hauré disfrutat, i, que més dona, no té importància, esta situació mai m'havia suposat un problema...
No hay comentarios:
Publicar un comentario