Recolça't, somriu, endavant.

És delicte, pena, càstig, pecat. Novament fresc, estèril, humit, insaciable, fred, inquiet... Et cobreixes amb un llençol fi, suau, transparent, farsant. Carbó i neu. Neu calenta, inestable. Cendra, d'aquella cendra visions volàtils s'eleven a dimensions properes, com fum, cap aroma especial, atraient, simple essència, cos, trenques les fortes arrels que t'estrenyuen les entranyes, la respiració aturada per fortes branques que creixien dia rere dia als pulmons, al cor... cada dia es feia més dur, més sòlid... fins ser cendra, cendra lliberadora. Cendra es desfà, vapor, vapor... fum, simplement persona, nova, pot ser no ho siga, de persona. Una línea, fina, però decidida, ascendeix cap a un punt desconegut, però determinat, al seu camí, va partint-se, meitat meitat... dirigint el seu destí per noves sendes, nous somriures. Fum, fum... fum ferm, poc contaminant, però sabedor dels seus pasos, que si incerts, necessaris, necessàriament renovadors.

Cris.