jueves, 21 de junio de 2012
martes, 19 de junio de 2012
Destellos del tiempo y de las olas
Fuiste esculpiendo una a una
las fricciones y roces que sentimos aquellos días.
Cada momento, al salir el sol,
descendía las calles, las plazas, los parques...
en las paredes se veían escritos
los pensamientos que rondaban tu cabeza,
y se reflejaban en tu mirada,
pero no llegaban a surgir de tus labios,
aquellos que tantas veces vi curvarse
en algo parecido a una sonrisa.
No sabes cuanto lamento todo lo ocurrido,
mi incapacidad para darme cuenta,
o al menos para actuar,
y salvar aquella situación
que en un principio parecía insostenible.
Me cogías de las manos,
me sonreías
y tus dulces palabras me sumían
en un falso estado de seguridad,
que cobardemente asumí,
y no decidí abordarlo y reconocer,
que algo había pasado,
que uno de nosotros no volvería a ser el mismo.
Malestar, sueños,
pinchazos, dolores ardientes
como el hierro a fuego vivo...
Pero realmente llegué a creerlo,
como el criminal que se logra convencer a sí mismo
que han sido sus manos y no sus rencores y delirios
los que le han llevado a cometer
tal acto de rebelión interior,
injusto, y egoísta.
En este papel dejo mis penas
acumuladas desde tanto tiempo,
y no logro recordar exactamente la razón de ellas.
Sólo me vienen imágenes nítidas a la cabeza,
un crimen tras otro,
a mi misma alma,
inseguridades, problemas sin solución a la vista
que voy almacenando, y archivando de alguna forma...
en un cajón,cuya llave arrojé
a la inmensidad de las olas, del océano,
arrastrando con ella todo mi ser, mi cuerpo, flotando, deslizándose.
Brazos extendidos, ojos cerrados, respiración profunda,
amor, deseo, egoísmo... inseguridad,
y más sueño...
Veo avanzar las agujas del reloj
como avanza nuestro desastre,
nuestra incomprensión,
nuestro sol ardiente y sofocante.
Noches que abren sus preciadas flores,
las abren hasta llegar a lo más alto,
el punto clave de la luna, de las estrellas...
sentimientos y placeres que poco a poco
fueron aminorando
hasta volver a cerrar sus pétalos...
que cada noche volverán a vivir,
de una manera distinta,
como quiera la luna, y las estrellas...
yo siento esa misma sensación,
los pétalos se abren y se olvidan de mis deseos,
se encuentran a merced de la luna,
que es juguetona y cambiante...
pero sin embargo las flores
sienten una profunda atracción
por sus destellos blancos, brillantes, cautivadores...
Venid conmigo
luna, sol, flores, océanos,
alma, luz, oscuridad...
venid conmigo
y romperos dentro de mi,
equilibrad esta alma que se va rompiendo
poco a poco,
y no os divirtáis en este juego cruel,
dónde todos vosotros os enzarzáis
en un eterno baile
alrededor de la oscura hoguera de mi existencia.
miércoles, 23 de mayo de 2012
Dreaming evenings*
Quien a sí encadenare una alegría
malogrará la vida alada.
Pero quien la alegría besare en su aleteo
vive en el alba de la eternidad.
William Blake
martes, 22 de mayo de 2012
Only believe in yourself...
Sólo espero poder vivir lo suficiente para verlos tocar... Aquí sentada, leyendo las letras, y escuchando la gran voz de Meine, me he conseguido evadir en mucho tiempo de todo... Voy a seguir soñando :)
lunes, 21 de mayo de 2012
domingo, 20 de mayo de 2012
Recerques...
Il·lusionada. De vegades, els diumenges, em comporte d'una forma extranya. Ningú ho nota, què li anem a fer.
Oh, vaja, acabe de cometre una falta, la mateixa que duc fent tota la vida, diumenge en majúscula. I si, pot ser lliges açò i penses que estic boja, pirada i ves tu a saber. Fins ara crec que duc el cap damunt, però mai ho podré saber amb certesa...
Després de totes aquestes tonteries vaig a procedir a entrar a la web de Paris Valencia, i investigar la gran quantitat de llibres amb els que estic interessada... Avui, en casa ma iaia, he trobat a la biblioteca de ma tia infinitat de tresors... No sé com explicar-vos-ho, però m'he sentit com una xiqueta quan per fi es manté estable amb les dos rodes de la bici... Així m'he passat, puc dir que prou de temps, apuntant cadascún dels llibres dels quals molts havia sentit parlar, però tal com ho havia fet, per l'altra orella s'havien escapat... o pels estels, qui ho sap.
Dit açò, vaig a procedir, i seguidament, per si us interessa i voleu confiar en el meu criteri literari, posaré d'ací un temps els llibres elegits...
Nanit
Oh, vaja, acabe de cometre una falta, la mateixa que duc fent tota la vida, diumenge en majúscula. I si, pot ser lliges açò i penses que estic boja, pirada i ves tu a saber. Fins ara crec que duc el cap damunt, però mai ho podré saber amb certesa...
Després de totes aquestes tonteries vaig a procedir a entrar a la web de Paris Valencia, i investigar la gran quantitat de llibres amb els que estic interessada... Avui, en casa ma iaia, he trobat a la biblioteca de ma tia infinitat de tresors... No sé com explicar-vos-ho, però m'he sentit com una xiqueta quan per fi es manté estable amb les dos rodes de la bici... Així m'he passat, puc dir que prou de temps, apuntant cadascún dels llibres dels quals molts havia sentit parlar, però tal com ho havia fet, per l'altra orella s'havien escapat... o pels estels, qui ho sap.
Dit açò, vaig a procedir, i seguidament, per si us interessa i voleu confiar en el meu criteri literari, posaré d'ací un temps els llibres elegits...
Nanit
Te deix, amor, la mar com a penyora...
![]() |
Título/Títol: Te deix, amor la mar com a penyora
Autor: Carme Riera
Año/Any: 1975
|
Un llibre cautivador, diferent, xicotetes històries d'amor, però no l'amor com el solem conèixer, sino un amor personal, propi, i interessant. Per a que pugueu entendre el que dic us deixe una que s'anomena: "Petit i sobri homenatge a Liza Minnelli"
Un libro cautivador, diferente, breves historias de amor, pero no un amor convencional, sino un amor personal, propio, interesante. Para que me comprendáis os dejo una que se llama "Petit i sobri homenatge a Liza Minneli"
A disfrutar...
Allà baix els trens, com un llarguíssim esglai, sota un cel fumigat i brunzent, reptaran, una i una altra vegada i una altra també, devers una estació de murs enrajolats, una vellíssima estació de barriada. I un home orb, ben hostil a la grisa claredat dels neons, traspassarà la via, sense gos ni gaiato, i es lliurarà per sempre més a la seva companya, la fosca.
Allà baix una moneda de duro encastada perfectament a la ranura posarà en funcionament la caixa de música d'un bar. De la pantalla de la televisió veïna, vestida de nit, Liza Minnelli, traurà el cap, a lloure les parpelles, i cantarà poemes d'Ezra Pound.
Els cambrers, per ordre governamental, despatxaran només d'àlies i nenúfars.
I de sobte tu, aquí, enfora, vora meu, sota la boira i la tristor grisa, més grisa que la dels túnels encetaràs la closca dels teus somnis i preguntaràs sol·lícit:
-Voulez-vos danser?
lunes, 14 de mayo de 2012
miércoles, 9 de mayo de 2012
Une seule pensée
Sur mes cahiers d'écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom
Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom
Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom
Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom
Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom
Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom
Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J'écris ton nom
Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J'écris ton nom
Sur la lampe qui s'allume
Sur la lampe qui s'éteint
Sur mes maisons réunis
J'écris ton nom
Sur le fruit coupé en deux
Dur miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J'écris ton nom
Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J'écris ton nom
Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J'écris ton nom
Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J'écris ton nom
Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom
Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom
Sur l'absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom
Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom
Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom
Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom
Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom
Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom
Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom
Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J'écris ton nom
Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J'écris ton nom
Sur la lampe qui s'allume
Sur la lampe qui s'éteint
Sur mes maisons réunis
J'écris ton nom
Sur le fruit coupé en deux
Dur miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J'écris ton nom
Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J'écris ton nom
Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J'écris ton nom
Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J'écris ton nom
Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom
Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom
Sur l'absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom
Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
(Paul Eluard)
domingo, 22 de abril de 2012
Las ausencias presentes*
Un mar de lágrimas caían sobre sus ojos, dejando ver una silueta difuminada al fondo del pasadizo...
En un suspiro, aquella especie de fuego fatuo torció la cabeza para clavar su mirada en el iris de su fuego intenso, incesante, inocente... Las piernas, aquellas que siempre veía consistentemente fuertes, empezaron a temblar, temblaban, nerviosas, no de miedo, sino de emoción... Una brisa helada se sumergió suavemente en todo su cuerpo, reconfortándola, y en un instante, un copo de nieve cayó en la punta de su nariz. "Esto es muy raro", pensó... Se sintió extrañamente mareada, débil e indefensa. Cerró los ojos, tenía sueño... sólo quería sumirse en un sueño largo y profundo, convirtiendo la nieve en estrellas y al fuego, en sol.
sábado, 14 de abril de 2012
jueves, 12 de abril de 2012
Desfogament a les 11:19 p.m
Sentiments d'inexpressió, necessite oblidar-me, somriure, tirar endavant, llevar-li pes a les coses... Qui anava a dir-me a mi que se'm faria tan, tan difícil, canviar en xicoteta mesura un aspecte de la meua personalitat. Tinc la maleïda tendència a prendre'm qualsevol comentari, acció, o problema, com la fi del món. Duc tota la setmana ill·lusionada pel dia de demà. Per a consagrar un dels últims dies de festa, hem decidit menjar a un japonés, aquell al que sempre anaves en les teues èpoques esplendoroses. Mentre menjava una ensalada amb una mica de peix, ha entrat el meu pare, i he recordat el vertader problema, els diners. Jo, anem a ser sincers, tenia la quantitat exacta per menjar, però bé... per arribar a València d'alguna forma ho havia de fer... i per això amb indecisió he demanat una mica de diners... No recorde ben bé quin ha sigut el comentari, que en principi inofensiu, després m'ha creat un embolic dintre el meu cap, impossible de desfer... Però a mesura que vaig escrivint me n'adone que mai m'havia passat açò, que encara que després de menjar demà, quedaré més pelada que el meu goset, hauré disfrutat, i, que més dona, no té importància, esta situació mai m'havia suposat un problema...
viernes, 6 de abril de 2012
domingo, 1 de abril de 2012
...
"Sería muy simpático que existiera Dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista."
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




















