Une seule pensée

Sur mes cahiers d'écolier

Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom

Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom

Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J'écris ton nom

Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J'écris ton nom

Sur la lampe qui s'allume
Sur la lampe qui s'éteint
Sur mes maisons réunis
J'écris ton nom

Sur le fruit coupé en deux
Dur miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J'écris ton nom

Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J'écris ton nom

Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J'écris ton nom

Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Sur l'absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

(Paul Eluard)

Las ausencias presentes*

Una sombra de incertidumbre deja verse entre sus ojos, cansados por el brillo tenue de la noche. Avanzando poco a poco entre la muchedumbre, entra en un callejón sin salida, también oscuro, y triste, solitario...

Un mar de lágrimas caían sobre sus ojos, dejando ver una silueta difuminada al fondo del pasadizo... 

En un suspiro, aquella especie de fuego fatuo torció la cabeza para clavar su mirada en el iris de su fuego intenso, incesante, inocente... Las piernas, aquellas que siempre veía consistentemente fuertes, empezaron a temblar, temblaban, nerviosas, no de miedo, sino de emoción... Una brisa helada se sumergió suavemente en todo su cuerpo, reconfortándola, y en un instante, un copo de nieve cayó en la punta de su nariz. "Esto es muy raro", pensó... Se sintió extrañamente mareada, débil e indefensa. Cerró los ojos, tenía sueño... sólo quería sumirse en un sueño largo y profundo, convirtiendo la nieve en estrellas y al fuego, en sol.

Joyeux anniversaire...

Robert Doisneau, (París 1914-1994)

Desfogament a les 11:19 p.m

Sentiments d'inexpressió, necessite oblidar-me, somriure, tirar endavant, llevar-li pes a les coses... Qui anava a dir-me a mi que se'm faria tan, tan difícil, canviar en xicoteta mesura un aspecte de la meua personalitat. Tinc la maleïda tendència a prendre'm qualsevol comentari, acció, o problema, com la fi del món. Duc tota la setmana ill·lusionada pel dia de demà. Per a consagrar un dels últims dies de festa, hem decidit menjar a un japonés, aquell al que sempre anaves en les teues èpoques esplendoroses. Mentre menjava una ensalada amb una mica de peix, ha entrat el meu pare, i he recordat el vertader problema, els diners. Jo, anem a ser sincers, tenia la quantitat exacta per menjar, però bé... per arribar a València d'alguna forma ho havia de fer... i per això amb indecisió he demanat una mica de diners... No recorde ben bé quin ha sigut el comentari, que en principi inofensiu, després m'ha creat un embolic dintre el meu cap, impossible de desfer... Però a mesura que vaig escrivint me n'adone que mai m'havia passat açò, que encara que després de menjar demà, quedaré més pelada que el meu goset, hauré disfrutat, i, que més dona, no té importància, esta situació mai m'havia suposat un problema... 

c'mon.

Good morning April.

...

"Sería muy simpático que existiera Dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista."

Happiness*

Viviendo una vida que no reconozco... bonita, preciosa, imperfecta... no quiero despertar nunca.

only a little big love...

Lo siento mucho, la vida es así... 

Un día bonito, estoy feliz. Espero que vosotros también...

Necessite desfogar-me.

No pare de pensar que estic desaprofitant la meua vida. D'altra banda sé de sobra que estic prou limitada per ser menor, per no tindre diners etc... tot influeix. M'agradaria eixir per fi d'Espanya, anarme'n a estudiar una temporada a un altre país... També m'agradaria eixir més per la ciutat, de nit i conéixer eixe ambient, anar a algún concert... no els concerts que ja he anat, que realment ja no m'abellix anar, sino poder entrar als locals, i canviar un poc d'aires... El que més em preocupa es el primer que he dit, necessite eixir a l'estranger, i conéixer nova gent i noves experiències. Ja sé que hi han beques i tinc opcions, però es que sóc molt impacient, i em preocupa no rebre-la , que passe el temps i no anar.

He estat pensant, i sé que l'única forma amb la que puc avançar en la fotografia, és posant-me alguns objectius. He tingut el curset f.digital quasi dos mesos en un calaix. Com sempre hem passava, l'èxtasi del moment passà als pocs dies. Per això he decidit marcar-me un data fixa i estructurar-me l'estudi d'aquest, així trobe més motivació ja que desgraciadament tinc un caràcter prou caòtic...

Bé, he decidit una cosa. Per ara no puc fer més que el que es troba a les meues mans... Vaig a repartir els cartells de les classes, fer tot el curset de fotografia, i estalviar els diners posibles per al viatge del any que ve i un aniversari prou especial. No acostume a parlar d'açò al blog, però necessitava aclarar-me el que anava a fer a mesura que anava escrivint, com sempre em passa.


Bona nit :)

Tota València en flames la nit de Sant Josep.

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record. Et permets recordar amb un paisatge i tot: 

les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira, 
tota València en flames la nit de Sant Josep 
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau 
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal. 

18 de Marzo, un sábado frío.

No volia escriure... no volia recordar, simplement volia deixar passar la nit, i les hores, mentre deixava que elles em prengueren els sentiments, el dolor, i la ignorància. Només vull fer saber que odie la existència, la seua efímera esència... Què injusta i que puta. Endavant, doneu-li la mà, que us la ferirà amb les seues urpes, i encara amb sang viva demanareu pietat, però no us la donarà.

Sempre, sempre, dintre meu.

Passa, tot passa...

Deixem que tot passe... els problemes, els dies, 

se'n van amb les ones que trenquen amb força i els fan desaparéixer...

My own way

Empiezas, lo sientes, ha llegado. Te sumerges en la inmensidad del mundo por un momento, viajas miles de kilómetros, tu cuerpo se funde... el viento del sur te mece de un lado a otro, te zambulles en un océano, las gotas de agua saltan por encima de tu cuerpo mientras tus manos avanzan hacia delante, apoyas los pies en la arena mojada y con un impulso te abalanzas intentando alcanzar las nubes, húmedas, como tu cuerpo aún empapado...

Sentada en una nube, sientes un escalofrío, tu mirada se dirige hacia abajo, de repente, tus ojos se encuentran con los de un animal, una especie de simio... te mira fijamente, reconoces algo en él, a ti mismo, pensaste... algo que puede que faltara... una ráfaga de viento te precipita al vacío más profundo, de pronto una gran águila, imponente, te recoge entre sus largas alas y te ayuda a viajar... te deja caer sobre una gran selva, cuyo fin no pueden asimilar tus ojos... te dejas caer en una enorme palmera y alguien, por casualidad, ha dejado una liana entre tus manos. Recorres todo el paisaje y cuando llegas al final, te encuentras al mono anterior, que extraño, piensas... ¿Cómo ha podido llegar tan rápido? Te acercas cautelosamente, le coges la mano, y la acurrucas con fuerza contra tu pecho. Le miras a los ojos, tienen un brillo especial, y te ves a ti, sonriendo, feliz, de hecho, es algo que me faltaba, y ya lo he encontrado.

tea and chocolate*

No he pogut veure els atmetlers en flor... 

M'encanta la sensació de tenir moltes coses a fer, i no alarmar-se... simplement acceptar-ho i posar-se al treball. Pense que és pels Diumenges, que tenen alguna cosa que inspira tranquilitat. No sé si us haureu fixat en que la majoria d'aquests dies fa bo. Els dies que plou, tan pocs com la meua inspiració realment, és d'agraïr... et poses l'estufeta, si és hivern, si és estiu simplement et poses a llegir al llit mentre notes la frescoreta dels llençols... i de fons, l'armonia de la pluja acariciant amb subtils el sòl. 

Hui ha sigut un Diumenge extrany, no ha fet bo ni ha plogut. Al eixir a passetjar he sentit la mateixa sensació d'un dilluns, dimarts o divendres... M'he posat trista, de fet és un dia que espere ansiosament pel tot el que ja us he dit... Però bé, donat que últimament estic optimista, us diré que no tot ha sigut desil·lusions...  

Aquesta setmana vinent és... bé... una taca negra podríem dir... vull dir tan negra que mentre vaig escrivint crec que m'està entrant dins del cos... Per això vull recordar-me que avui ha sigut un día productiu i ho seguirà sent... 

Esta vesprada, per a berenar... un té calentet amb mitja avellana de xocolata... 

*Vaig traure un llibre de Camus de la Biblioteca de Montcada, sincerament, va ser eixe en concret ja que degut a la gran varietat que ens ofereix només estava aquest i el Extranjero... que ja m'he llegit. I he de dir... que per ara no m'està impactant massa... El estado de sitio