Definint molt bé els ànims

Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard. Va dir: "No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto exprés per convidats".

"Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa".

La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment mal interpetable. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.

Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier. Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. I en una paret al fons imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard. Potser ell em podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig sinó d'estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero".

Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral "Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val".

L'endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Bufa

Somriures eterns, teles pàlides i suaus fan que el vent les emporte a la saleta, i de sobte no són teles, són aromes de boscos verds i frescos, de natura i ocells amagats en les copes, no els veus, però els pots sentir, el teu somriure es fon amb els seus cants i camines al mig d'un paisatge desconegut, un paisatge vist en somnis clars, i bells, i què bonica és la vida.

Madurar es increïble.

CLOUD

Lluny, lluny, vull volar lluny... Obri les ales al temps, als dies, hi han hores? dies? Tot està dins: llàgrimes, pesars, llibertat, sentiments, pasions, somnis, reptes. La paraula confusió és falsa, un invent de les ànimes perdudes, durament perdudes en el naufragi diví. Només, només només... la solució esta en aquesta paraula, no penses, no penses, sorteix del cercle, una mena de bambolla poc fràgil, pero no eterna. Respira eternament, respira profundament fins que els somriures viatgen més enllà del teu rostre, miraràs al cel i els núvols et recordaran  la llibertat que un dia pareixia tan llunyana; l'oloraràs, tastaràs amb la  brisa marina el nou èsser en el que t'has convertit; o simplement veuràs més enllà del mar una pell vella que ja no et perteneix, flotant, allunyant-se, per no tornar.

All begins.

.

se debe conservar el lenguaje de la pureza.

NUEVO, AZUL.

Miras hacia atrás, y una mancha borrosa de instantáneas intermitentes conforman toda una etapa de tu vida. Vienen y van, sin sentido lógico aparente, y te inundan la mente. Cada día, tan efímero como cualquier noche estelar, se guarda en el baúl encintado de los recuerdos. Recuerdos cerrados, ya no revividos, hacen que te des cuenta de que eres una persona nueva, con unos ojos nuevos, y un nuevo brillo interior. Con cada líquido ingerido sientes las palpitantes ganas de soñar y de sentir.

La frescura del sorbo clarea tu mente, la incita a sonreír. ¿Dónde quedaron las inocentes tardes en el parque, los vaivenes de una mente en efervescencia que a tientas saboreaba el dulce olor de las nuevas experiencias? Experiencias inolvidables, necesarias, causa de mi ser, de mi estabilidad y de mi madurez personal en constante desarrollo. Y ahora, aquí, vuelvo a andar a tientas, a tientas ante unos paisajes exóticos y desconocidos. Paisajes que ayudan al explorador perdido a deslizarse suave y profundamente entre las lianas hasta caer en un lago, que a los ojos del joven parece no tener fin. Sólo quiere deslizarse entre las lianas...

Volpin...e

Comença el repte. Ací em demostraré la força i la felicitat interior... Comencem vida, força, i present. Aïllada, però estable... Estable fins al punt de donar gràcies per la solitud. Somriu al dia i a la nit, somriu

Renoir

Senzillesa, fluidesa, la nebulosa de l'atmòsfera és pràcticament inapreciable, però el cor està tebi i ferm està feliç.

I tan tan desmesuradament, les coses són, i seran, i han sigut.

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

El vent que se'n va.
Campanes de tardor.
Pluja, neu, on són ja?
Cap segon sense enyor.

Desmesuradament.
Tot és com ha de ser.
El rellotge és absent.
I sempre hi ha que fer.

Plor d'amor, ja són mar.
Raig de foc que no para.
Els Déus volen baixar.
Font fresca tot i encara.

Onades contra el roc.
Tempestes d'inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a tu.

I jo dic, ni amor meu, ni inquietud, simplement les coses son com han de ser, les coses són desmesuradament el que el sol clama cada matí als ulls de la gent.

Summergint-me

.

http://rafaelnarbona.es/?p=120

Odio a este puto país porque ya no lee a sus clásicos. Luis Cernuda describió el alma española como “una meseta ardiente y andrajosa” que adquirió “una gloria monstruosa” sometiendo a otros pueblos con su “sinrazón congénita”. [...]

Un bon article que resumeix a la perfecció l'essència negativa d'aquest país, encara que amb una visió un poc radical per al meu gust. 

Adoptar finalidades es duro, pero natural.

A veces hay que aprender a aceptar que no siempre va a haber alguien al otro lado para apoyar tus opiniones, tus momentos o tus impresiones. Hay que ser autónomo, hay que disfrutar con las propias reflexiones, no hay que encontrar una razón, hay que vividla en soledad. Sí, tenemos personas, tenemos gente a nuestro alrededor, y es bueno, bonito, y a veces satisfactorio. Y por eso escribo, porque no puedo poner en la balanza algo que es propio, mío, y egoísta tal vez. Por eso escribo, para aclarar ideas, para abrir los ojos a mí misma, a mi fuerza, a mi destreza, a mi inteligencia. No basta no, con repetirlo, debes sonreír, cantar y silbar por las mañanas, por las tardes y dormir bien por las noches. Disfruta, comparte siempre que lo desees, no fuerces, no lo mereces, no lo sufras, no hay más que decir, hay que asumirlo, sentirlo, sentir el aura, como todo es verdadero, como eres tú la misma de siempre, con las mismas cosas, la misma vida, y los mismo ojos, tú, ahora, eres libre, eres una, y lo serás para siempre, lo serás para siempre, para siempre. Relaja y destensa el corazón. Vamos, a qué esperas?

Bonitas mañanas

Nos movemos por impulsos, caemos por ellos también. Reímos, imploramos, puñetazo al alma, por impulsos. La vida es un impulso, que con precipitada velocidad nos hace ascender vertiginosamente, como pájaro que mecido por el viento pierde el control de sus pasiones. Igual que asciende, cae y se estampa en el más preciado de los días, el día en el que aprendes nada más y nada menos de tus errores.

Perdido navío que vagas en la inmensidad alada, què serà de tu?

Candor espès, insatisfet, recelós, obsessiu. Mira cap a un costat i tanca els ulls, i ara obri'ls, veus? tot és diferent, bé, realment tot és el mateix, però tu no, està clar. Què vols? contesta'm, que vols fer en la teua vida, dia dia, dia dia, nit, paralització sobtada, tanca els ulls, fes-me cas, eixiràs, podràs. 

Per què no puc exhalar somnis? Tot el vent del món vull que vinga a mi, m'entre per la boca tan fort que puguessi ofegar-me, però no, no ho faré, perquè viuré... i seré jo, és clar, qui vaig a ser? No puc seguir escrivint, alguna cosa no em deixa, la lluvia se'm clava., em desconcerta, però per què?

M'has fet cas? has tancat els ulls? Doncs ara escolta, obri'ls, ja està, no, no caiguis en la temptació de tornar a cloure'ls, no serviria de res. Has d'AFRONTAR l'immensitat dels dies, la mà sobre el cor, palpitant, llunyana. Agonia, realment conscient. Suspir, gemec, que pots fer quan, fins i tot escrivint no tornes a èsser, de persona. 

Què passa? Ja no en trobe de medecina, he de combatre, però és difícil, molt difícil, arribe a un punt que és indeterminat, quin mal de cap, he de deixar de pensar, simplement no penses...