miércoles, 20 de marzo de 2013

Ship

Días en los que simplemente, la única solución es no pensar, hacer lo que en ese momento se supone que quieres hacer, y cuando te aburras de ello, si te parece, cierres los ojos y esperes al amanecer del nuevo día, con los ojos ya remojados en realismo y simple optimismo natural, pero natural, no forzado, ya que desembocará en un nuevo día improductivo. Entonces, allá vamos.

miércoles, 13 de marzo de 2013

So long?




Recolça't, somriu, endavant.

És delicte, pena, càstig, pecat. Novament fresc, estèril, humit, insaciable, fred, inquiet... Et cobreixes amb un llençol fi, suau, transparent, farsant. Carbó i neu. Neu calenta, inestable. Cendra, d'aquella cendra visions volàtils s'eleven a dimensions properes, com fum, cap aroma especial, atraient, simple essència, cos, trenques les fortes arrels que t'estrenyuen les entranyes, la respiració aturada per fortes branques que creixien dia rere dia als pulmons, al cor... cada dia es feia més dur, més sòlid... fins ser cendra, cendra lliberadora. Cendra es desfà, vapor, vapor... fum, simplement persona, nova, pot ser no ho siga, de persona. Una línea, fina, però decidida, ascendeix cap a un punt desconegut, però determinat, al seu camí, va partint-se, meitat meitat... dirigint el seu destí per noves sendes, nous somriures. Fum, fum... fum ferm, poc contaminant, però sabedor dels seus pasos, que si incerts, necessaris, necessàriament renovadors.

Cris.

lunes, 11 de marzo de 2013

Midnight train



Ara que ja comença a fer bon temps, la llum dels ulls és més intensa i el caminar més volàtil. Aprofitant un ratet de relax he estat investigant la nova temporada de primavera, alguna cosa caurà, mentre us deixe les peces que m'han fet eixir la veneta consumista.

























































Extret de: 
http://www.stradivarius.com/
http://www.hm.com/es/


Sonnet V



To A Friend Who Sent Me Some Roses 

As late I rambled in the happy fields,
What time the skylark shakes the tremulous dew
From his lush clover covert;—when anew
Adventurous knights take up their dinted shields;
I saw the sweetest flower wild nature yields,
A fresh-blown musk-rose; 'twas the first that threw
Its sweets upon the summer: graceful it grew
As is the wand that Queen Titania wields.
And, as I feasted on its fragrancy,
I thought the garden-rose it far excelled;
But when, O Wells! thy roses came to me,
My sense with their deliciousness was spelled:
Soft voices had they, that with tender plea
Whispered of peace, and truth, and friendliness unquelled.

A un amigo que me envió unas rosas

Cuando ya tarde paseaba por los campos felices,
A la hora en que la alondra sacude el trémulo rocío
De su exuberante escondite de trébol; -cuando de nuevo
Los bravos caballeros cogen sus abollados escudos:
Vi la flor más linda que haya ofrecido la naturaleza silvestre,
Una rosa almizcleña recién mecida por el viento; la primera en desprender
Su fragancia al verano: crecía encantadora,
Como si fuera el cetro que empuñara la reina Titania.
Y mientras me regalaba con su aroma,
Pensé en la rosa de jardín, con mucho superada:
Pero cuando, ¡Oh Wells!, tus rosas llegaron a mí,
Mi sentido con su exquisitez quedó presagiado:
Dulces voces tenían, que con tierna súplica,
Me susurraban sobre paz, verdad e invencible cordialidad.

John Keats.

sábado, 9 de marzo de 2013

Jadis



Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent

Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond

Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon

Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires

Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.

Mouvement introductif d'un autre automne


Sophie bailaba al son del viento en las ramas de los árboles, crujientes, oscuras, frágiles, anunciando la llegada de una nueva etapa en su vida. Dando brincos por aquel paisaje idílico, las hojas se quebraban con cada paso, y con ellas todas las experiencias vividas durante aquel largo verano, tan cálido como ese sentimiento que recorría sus venas en ese instante, se sentía viva, feliz, exuberante de pasión, alegría, libertad, música… Sabía, en cualquier caso, todos los caminos que le quedaban por recorrer.
El otoño se acercaba, la soledad acechaba en cada esquina, pero también veía oportunidad para meditar, aprender, crecer espiritualmente. Y dio otro salto, se colgó de una rama, esta vez más estable y con algunas hojas sobresaliendo, aún marchitándose… Cerró los ojos, se imaginó flotando en océanos inmensos, el reflejo de aquel cielo que podía resucitar aquellas almas perdidas en el naufragio de sus vidas, acariciaba a Sophie, haciéndole volver a la realidad. Una vibración se apoderó del ambiente; al principio suave, luego más estridente.
La muchacha avanzó hacia delante, sin pensar en nada más, sólo en que sus piernas no cesaran aquel baile que la ayudaría a crecer, y a encontrar aquel árbol frondoso del que todos hablaban, que incluso en otoño se mantenía firme, majestuoso, y libre de las amenazas de las almas malditas. Aquel sonido fue convirtiéndose en algo suave, melódico, le pareció un violín, triste, melancólico, pero que con cada paso se iba tornando hacia el optimismo, la alegría, la superación personal… Cada nota, cada melodía… incitaba a seguir, a tomar una posición diferente ante la vida, y así ocurrió, Sophie siguió caminando, corriendo sin detenerse, mirada hacia delante, decisiva. Y de pronto, inconscientemente, alzó el rostro, el paisaje dejaba entrever algunas hojas, totalmente diferentes a las anteriores, poseían un verde mágico, hipnótico.
Los ojos se le encendieron de placer, al ver, unos segundos después… algo parecido a un espejismo, que le atraía irremediablemente, no sabía si a la más profunda desesperación o al más profundo de los placeres, pero sin saber cómo ocurrió, sus brazos envolvieron a aquella gran criatura de la naturaleza, y por primera vez, Sophie, no volvió a correr. Aquella unión era tan fuerte, tan embriagadora, que sentía por primera vez que podría coger las riendas de sí misma, y volar, volar más allá de aquel bosque, y de aquellas ramas frágiles, débiles… y así fue, desplegó sus alas y se deslizó más allá de los océanos soñados, de su misma existencia, y por fin, supo que no tendría que volver a escapar.

Being

Tumblr_lptlvrcffr1qjl4q0o1_1280_large

El sol al cel, llençols frescos
els llavis gruixuts 
s'afonen en una maduixa tendra.

Puresa innocent, 
rutina cegadora, il·lusionista, 
perfecció suprema, 
fantasies a flor de pell. 

La lluna al cel,
 llençols calents,


 llavis esclatats, 
melodies en vena. 
Irracional, lliure, real.



És temps de captatios



Petita espurna de llum, 
brilla brilla i no t'apagues. 
Genolls avall, 
braços en creu, 
espurnes al foc,
 espurnes en la nit fosca 
i freda de decembre.
 Tanques els ulls,
 llavis entreoberts
pensaments, 
tranquil·litat suprema
coll ací coll allà... 
obris els ulls... 
segueixes escrivint, enyorant, 
només vius... 

Canto I



Lugares remotos sobre arena frágil y desaguada.
Sequedad paulatina, presión constante, dureza. 

¿Existe héroe de corazón noble, esencia efervescente,
infinita frescura dentro de este jardín sombrío,
que se desarme por un sólo instante de nerviosa calma?

Historias, historias... ¿realmente hay algo más? 

El constante sabor agridulce de los días, 
que se escapan entre los artificios de las horas,
tan prematuras a su paso, como las experiencias
que en su curso emprenden un viaje sin retorno
dentro de mi ser. 

Héroe maldito y misterioso... ¿serás algo más que historia?

¿Cuántas?


Tanca els ulls, i deixa't emportar per les continues vibracions que encenen i apaguen una oscuretat intermitent. Recolça el puny sobre la galta, relaxa't, deixa respirar l'ànima. Veuràs com els minuts passen, minuts, hores... A estes hores de la nit sempre m'ix un somriure al pensar en ells. M'agradaria, per un moment, arrancar d'arrel tots els rellotges de ma casa, del carrer, del poble... No de la ciutat, deixe'm-la, pobra. I ara si tanque els ulls... imagine una especie de dibuix, un cim, del qual es difurquen branques infinites, al cim de tot, el rellotge de cucut. Piu piu... la una, piu piu... les dos; Piu piu, pressió, punxades, frustració... Agafe un pedra, el piu cesa... fragments per terra, ànima i ventre en desconcert. Sentiment de buidor intern, un abisme, el sòl canvia d'inclinació, caic, caic. Amague els ulls dins les cames, pressione fort, no vull, no vull caure... Respire lentament, fons... Estirada al terra obric els ulls. Costarà temps acostumar-se a la  nova inclinació, temps, temps, temps... 

Comunicado para navegantes

Queridos viajeros,

Después de varios intentos fallidos de acomodar mi nuevo blog a mi estado de ánimo he decidido volver  las raíces, a este rinconcito que tenía tan abandonado desde hace casi un año. Me alegra estar de vuelta, os deseo un bonito día.

viernes, 22 de junio de 2012

NOIR







C'est tout


C'est l'amour

C'est la vie

Les pleures

Les rêves

La nuit

L'effort

Peur

Froid

Chaleur

Monotonie

Indécision

Déchire

Mélancolie

Plus d'amour

C'est tout.


et maintenant... un poème de Baudelaire



Horloge ! dieu sinistre, effrayant, impassible,
Dont le doigt nous menace et nous dit : " Souviens-toi !
Les vibrantes Douleurs dans ton coeur plein d'effroi
Se planteront bientôt comme dans une cible,

Le plaisir vaporeux fuira vers l'horizon
Ainsi qu'une sylphide au fond de la coulisse ;
Chaque instant te dévore un morceau du délice
A chaque homme accordé pour toute sa saison.

Trois mille six cents fois par heure, la Seconde
Chuchote : Souviens-toi ! - Rapide, avec sa voix
D'insecte, Maintenant dit : Je suis Autrefois,
Et j'ai pompé ta vie avec ma trompe immonde !

Remember ! Souviens-toi, prodigue ! Esto memor !
(Mon gosier de métal parle toutes les langues.)
Les minutes, mortel folâtre, sont des gangues
Qu'il ne faut pas lâcher sans en extraire l'or !

Souviens-toi que le Temps est un joueur avide
Qui gagne sans tricher, à tout coup ! c'est la loi.
Le jour décroît ; la nuit augmente, souviens-toi !
Le gouffre a toujours soif ; la clepsydre se vide. 

Tantôt sonnera l'heure où le divin Hasard,
Où l'auguste Vertu, ton épouse encor vierge,
Où le repentir même (oh ! la dernière auberge !),
Où tout te dira : Meurs, vieux lâche ! il est trop tard ! "




martes, 19 de junio de 2012

Destellos del tiempo y de las olas

Fuiste esculpiendo una a una 
las fricciones y roces que sentimos aquellos días. 
Cada momento, al salir el sol,
 descendía las calles, las plazas, los parques... 
en las paredes se veían escritos 
los pensamientos que rondaban tu cabeza, 
y se reflejaban en tu mirada, 
pero no llegaban a surgir de tus labios, 
aquellos que tantas veces vi curvarse 
en algo parecido a una sonrisa.

No sabes cuanto lamento todo lo ocurrido, 
 mi incapacidad para darme cuenta,
 o al menos para actuar, 
y salvar aquella situación
 que en un principio parecía insostenible.


Me cogías de las manos,
 me sonreías
 y tus dulces palabras me sumían
en un falso estado de seguridad,
 que cobardemente asumí,
 y no decidí abordarlo y reconocer, 
que algo había pasado, 
que uno de nosotros no volvería a ser el mismo.


 Malestar, sueños, 
pinchazos, dolores ardientes 
como el hierro a fuego vivo...

Pero realmente llegué a creerlo,
 como el criminal que se logra convencer a sí mismo 
que han sido sus manos y no sus rencores y delirios
 los que le han llevado a cometer
 tal acto de rebelión  interior, 
injusto, y egoísta.  

En este papel dejo mis penas 
acumuladas desde tanto tiempo, 
y no logro recordar exactamente la razón de ellas.

 Sólo me vienen imágenes nítidas a la cabeza, 
un crimen tras otro, 
a mi misma alma, 
inseguridades, problemas sin solución a la vista 
que voy almacenando, y archivando de alguna forma...
 en un cajón,cuya llave arrojé 
a la inmensidad de las olas, del océano,
 arrastrando con ella todo mi ser, mi cuerpo, flotando, deslizándose. 
Brazos extendidos, ojos cerrados, respiración profunda,
 amor, deseo, egoísmo... inseguridad,
 y más sueño... 

Veo avanzar las agujas del reloj
 como avanza nuestro desastre,
 nuestra incomprensión,
 nuestro sol ardiente y sofocante.

 Noches que abren sus preciadas flores, 
las abren hasta llegar a lo más alto, 
el punto clave de la luna, de las estrellas...
 sentimientos y placeres que poco a poco 
fueron aminorando 
hasta volver a cerrar sus pétalos...
 que cada noche volverán a vivir, 
de una manera distinta, 
como quiera la luna, y las estrellas...

 yo siento esa misma sensación, 
los pétalos se abren y se olvidan de mis deseos,
  se encuentran a merced de la luna, 
que es juguetona y cambiante... 
pero sin embargo las flores
 sienten una profunda atracción 
por sus destellos blancos, brillantes, cautivadores... 

Venid conmigo
 luna, sol, flores, océanos,
 alma, luz, oscuridad...
 venid conmigo
 y romperos dentro de mi, 
equilibrad esta alma que se va rompiendo 
poco a poco, 
y no os divirtáis en este juego cruel, 
 dónde todos vosotros os enzarzáis 
en un eterno baile 
alrededor de la oscura hoguera de mi existencia.